a GROUCHO

sempre cal tenir-ho present, i ara que el 2 d'octubre passat es commemorava el 130 aniversari del seu naixement, mes que mai.

Actualitzar o dormir

La fragilitat del disseny gràfic esta en la tecnologia que el fa possible, en l’actualització dels equips i programes per a no quedar obsolets, la qual cosa comporta la revisió dels treballs existents dins de l’ordinador, per a no perdre’ls i poder obrir-los en un futur. El que em passava a mi amb la majoria de dibuixos vectorials fets amb “el Freehand” el programa de dibuix amb el qual la majoria de dibuixants d’Arts Gràfiques ens va permetre deixar la tinta i el “guache”, el paper, l’acetat o el polièster, arraconant així la taula de dibuix i entrant de ple en al segle XXI amb l’ordinador com la nostra gran eina de treball. Amb “el Freehand” dibuixava i esbossava gran part dels meus treballs, alguns els acabava amb “el Photoshop” per a donar-los un acabat diferent, ja que em permetia traure-li efectes i textures.
Un bon dia a “el Freehan” el va comprar la casa Addobe, que després d’aguantar-lo un temps el substitueix per el seu programa de dibuix vectorial “el Illustrator”, al principi els dos programes eren compatibles, però amb els nous ordinadors de sistemes operatius mes potents van deixar de ser-ho, així doncs, els treballs fets amb “el Freehand” ja no es poden obrir, i estan dormint dins de l’ordenats o en discos durs.
Això és el que em va passar l’any passat quan vaig haver de preparar l’exposició del meu amic Vicent Vidal, tingué recórrer als meus amics Alain i Vicent Ramón. Per fi amb l’ajuda d’un Illustrator antic que encara funciona amb el meu nou ordinador, m’he decidit a obrir i guardar tots els meus treballs, per a poder veure’ls i que no es perden. Una bona part d’aquests treballs els he guardats amb el titule de “no SÓN *CARTELLS”, ja que no han eixit al carrer, ni fan olor de tinta. Però si que són cartells, perquè han sigut fets i pensats per a ser-ho, tan sols la tipografía no apareix, però els bons cartells, s’han d’entendre sense la necessitat dels text.

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse…

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar…

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso…

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso…

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso.


Antonio Machado

That's Entertainment (REPETICIÓ)

Recordem a Aute, "cine, cine,cine.... por favor" per a aquests temps difícils.

(com no ens veuen les pel.licules, buscar en GOOGLE o en YouTube

                        

                                                                   Screen Teams of Hollywood's Studio Era  (buscar en GOOGLE)
                                                                            https://www.youtube.com/watch?v=Xn3otFiRBCk

                                                               That's Entertainment - Classic film montage (buscar en GOOGLE)
                                                                            https://www.youtube.com/watch?v=OpkkvNNo5bY

                                                                        Humphrey Bogart_ The Legend (buscar en GOOGLE)
                                                                          https://www.youtube.com/watch?v=-CxpVID2h10
                                                                          https://www.youtube.com/watch?v=Ha71J8pslck

"RARO, RAR0, RARO”, on ens han ficat

De la nit al dia tot ha canviat, els carrers buida, els hospitals saturats, les notícies de morts diàries en la TV, les restriciones de moviment, els constants moviments en el mòbil amb la saturació de wasaps, els balcons solidaris, no podríem imaginar-nos fa un mes i mig que estiguérem així. Com si ens hagueren ficat dins d’una pelicual de terror, o de ciència-ficció.
Com a bon consumidor de cine no cal quedar-se en el mes obvi, en lo es veu a primera vista, amb les pel·lícules de ciència ficición, on la fera roïna (el coranovirus) ataca la humanitat. La situació dóna per a moltes pel·lícules i de molts gèneres, a demés de les pel·lícula de terror amb muntons de taüts amuntonats pels carrers, poden ser grans melodrames, en les que milers de familiars perden els seus sers volguts. O pel·lícules conspiranoicas de suspens on el dolent vol enfonsar al món a gran escala i a curta acabar amb els vells per a augmentar les arques públiques. O les pel·lícules d’aventures on els grans herois són els treballadors de la sanitat en situació precària després les retallades sanitàries fetes per governs anteriors, o algun camioner en ruta, o una caixera d’un supermercat. També valdrien els westerns, en la que els pobres indis, o no tan pobres, en este cas els xinesos que ataquen els rics hòmens blancs. Encara que la situació s’aproxima mes a les pel·lícules socials a l’estil Ken Loach amb injustícia en les classes treballadors, desocupació, malaltia i mort, en un entramat polític de privatitzacions i retalls de sanitat.
Però al meu parer, la pel·lícula que mes encertada seria una de suspens o negra, on el detectiu perdut en la ciutat buida busca al roín i es pregunta, ¿qui ix guanyant, d’esta situació? ¿qui és el que guanya amb esta situació? ¿qui guanya amb esta situació?

NO és una pel·lícula de POR

                                                      Dibuix de Alfonso Casas, tret del wasap


Amb els pobles i ciutats buides, els agents de l’ordre controlant i l’exèrcit fumigant, amb els hospitals col·lapsats i les nombroses morts diàries, amb la previsió de l’enfonsament de l’economia, ens trobem immers en un paisatge de pel·lícula de ciència ficición. Que ens ha portat incòmodes canvis de les nostres vides, com és la quarantena perllongada, l’ús de màscares i guants, l’aïllament social, i el que és mes greu LA POR. I és a aquesta por a la que s´ha guanyar de veritat, no hem de permetre que s’instaure en nosaltres. Al segle XXI no créiem que això pogués passar, ens trobàvem “tan agustito” en la nostra còmoda vida, en els nostres costums i actituds, preparant-nos per a eixir el cap de setmana, pensant en els ponts o les vacances i de sobte quiets, “todos paraos”, cadascun a la seua casa, cuidadet amb l’eixir a veure si et contagies, o tal vegada pugues ser el teu el contagiador. El que si que es contagia i mes ràpidament que la malaltia és la POR, por al veí, a l’amic, es pot crear una societat molt poc solidària i xenofóvica (de moment això no passa, és tot el contrari), cal véncer la por vivint el dia a dia, prenguem prercauciones mentre dure l’epidèmia, però no tinguem por i enfrentemonos a la vida amb valentia, mirem-nos a la cara, a poc a poc ens llevarem les macarietes i els guants per a poder donar-nos les mans, abraçar-nos i besar-nos mes fort que mai, però fins que arribe el dia que s’erradique la malaltia no tinguem por.

Ho dic com a cosa personal, la por el portem dins, por de perdre el que volem i a qui volem, por a les malalties, por a la mort, però s’ha de véncer i seguir a davant, les malalties es curen, i la mort ens ha d’arribar algun dia, però fins que arribe cal viure. Encara que en el DNI tinc molts anys, puc dir que sóc un jovenet de 9 anys i en els quals m’ha passat de tot, la meua vida ha canviat radicalment per a millor.

EMPATIA VIRAL (poema utópic)       https://www.youtube.com/watch?v=0R8cdHsqigA

Y así un día se llenó el mundo con la nefasta promesa de un apocalipsis viral...
Y de pronto las fronteras que se defendieron con guerras, se quebraron con gotitas de saliva.
Hubo equidad en el contagio que se repartia igual para ricos y pobres.
Las potencias que se sentian infalibles vieron como se puede caer ante un BESO, ante un ABRAZO.
Y nos dimos cuenta de lo que era y no importante, y entonces...
Una enfermera se volvió más indispensable que un futbolista y un hospital se hizo más urgente que un misil!
Se apagaron luces en los estadios, se tetuvieron los conciertos, los rodajes de películas,
las misas y los encuenrtros masivos. Y entonces en el mundo hubo tiempo para LA REFLEXION a solas.
Y para esperar en casa que lleguen todos y para reunirse frente a fogatas, mesas, mecedoras, hamacas.
Y contar cuentos que estuvieron a punto de ser olvidados.
Tres gotitas de mocos en el aire, nos han puesto a cuidar ancianos, a valorar la ciencia por encima de la economía,
nos ha dicho que no solo los indigentes traen pestes, que nuestra pirámide de valores estaba invertida,
que la vida siempre fue primero y que las otras cosas eran accesorios.
No hay un lugar seguro, en la mente de todos nos caben todos y empezamos a desearle el bien al vecino,
necesitamos que se mantenga seguro, necesitamos que no se enferme, que viva mucho, que sea feliz.
Y junto a una paranoia hervida en desifectante nos damos cuenta que.
Si yo tengo agua y el de más allá no, mi vida está en riesgo.
Volvimos a ser la aldea, la solidaridad se tiñe de miedo y a riesgo de perdernos en el aislamiento, existe una sola alternativa:
SER MEJORES JUNTOS. Si todo sale bien, todo cambiará para siempre.
Las miradas serán nuestro saludo y reservaremos el beso solo para quien ya tenga nuestro corazón,
cuando todos los mapas se tiñan de rojo con la presencia del que corona,
las fronteras no serán necesarias y el tránsito de quienes vienen a dar esperanzas será bien recibido,
bajo cualquier idioma y debajo de cualquier color de piel, dejara de importar si no entendía tu forma de vida,
si tu fe no era la mía, bastará que te anime a extender tu mano cuando nadie más lo quiera hacer.
Puede ser, solo es una posibilidad,  que este virus nos haga MÁS HUMANOS, y de un diluvio atroz, surja un pacto nuevo,
con una rama de olivo desde donde empezará de cero.

Empatia viral
Edna Rueda Abrahams

i acabem en este muntaje de una canço de "Cantando baqjo la lluvia" per animar el dia.

 

Un any SENSE FALLES, però la Falla Cadis Els Centelles sí que té llibret.

A València un dels primers afectats d’aquest virus han estat el món de les Falles, que enguany s’han aturat com una cosa excepcional, ja que la untima vegada que es van suspendre va ser duante la Guerra Civil Espanyola, però es van aturar estant tot en marxa ja, des de les llums a les mascletades i els monuments de les falles grans a mig plantar. I aquest any el llibret de la Falla Cadis És Centells ja estava a punt, però no ha tingut la difusió que es mereixia, com tots aquests últims anys soc el responsable de la porta del llibret de la falla del meu amic Angel, enguany li hem fet el nostre xocotet homenatge a Agustí Llopis amb una còpia de d’un cartell de falles que presento a el concurs de cartells de falles de 1976, acompanyada amb un article.

Confinats a LA VALL

Aci a Tavernes de la Valldigna i mirant aquesta fotografia sembla que que no passa res, la primavera acaba d’arribar i jo estic agradablement a la terrassa amb Bogui. Però ja fa gairebé un mes de confinament a causa de la pandèmia que aquesta envaint el país i el món sencer.
Tarde molt d’una entrada a una altra en aquest blog, ja em costa quan he de explicar alguna cosa sobre els meus treballs, o alguna cosa sobre la meua situació personal (que va ser l’origen d’aquest bloc). I aquesta és una situació personal compartida amb milions de persones. De la nit al dia canvi tot, la nostra manera de comununicarnos, la limitació en la eixida, els desplaçaments, els tancaments d’escoles, comerços i bars, la saturació dels hospitals (fins al colapse). S’ha convertint en habitual veure els pobles i ciutats buides, s’han suprimit les festes populars, s’han introduït els hàbits de neteja repetitius i la gent ja utilitza massivament els guants i mascaretes. Sembla que això va per llarg, i quan acabe vindran les seqüeles que crec seran mes dures encara, i durant molt de temps. Però com sempre a pagar-ho “poca roba”, perquè el sistema, el mercat com o la banca mai perd.
Vaig a expressar poc les meues idees sobre aquesta situació, tan sols exposaré alguns wasaps dels molts que aquests dies ens han envaït els telèfons.
Pel que fa a la meua situació personal, i la del meu entorn esta bé, la vida ha canviat poc, compartint el confinament amb Amalia, i parlant per telèfon (i amb vídeo trucades) amb la ma mare, la meua germana i els meus nebots que estan tots a Pego , segueix amb la meua vida d’amo de casa, però amb una intranquil·litat que no em concentro en els pocs treballs que em permet fer amb l’ordinador, la televisió és present i els canvis de canals per a estar informat, la eixida setmanal a la fruiteria i les curtes eixides amb Bogui.
Acabe esmentant la gran tasca que fan dels professionals que estan a primera fila de la pandèmia sobretot pels sanitaris, sense ovidar els milers de treballadors que són responsables que tot això pugua seguir funcionant amb una certa normalitat. I expressar el meu condol amb els familiars dels milers de morts que està provocant aquesta pandèmia.



En aquest enllaç  hi ha una entrevista molt interessant al meu amic Pep Brenabeu.
https://www.ivoox.com/taula-convidats-actualitat-josep-bernabeu-coronavirus-audios-mp3_rf_49320003_1.html 



 Un video de tants que corren per els wasaps.
 

Bon Nadal i Feliç Any 2020

Abans que s'acaben les festes, no com altres anys, aqui deixo la felicitació de Nadal.